Marges de pedra seca
Descripció de l'element
Murs majoritàriament destinats a la contenció de terres, formats per paraments constituïts per pedres de forma irregular, de diversos formats i dimensions, travades per tal de poder comportar-se amb solidesa, sense que les seves juntes tinguin morter.
Localització
08790
Descripció històrica
No es coneix amb precisió l’antiguitat de l’ús de la tècnica de construcció de parets de marge amb pedra seca, tot i que es creu que es remunta a l’antiguitat.
Coneixem que la tècnica de construcció amb pedra seca era coneguda i emprada a l’Estany ja al segle XVIII, a través de la documentació conservada relativa a la construcció de la mina de dessecament de l’estany, que es realitzà amb aquesta tècnica.
Així, en el contracte de l’any 1734 establert entre els gestors dels béns del monestir de Santa Maria de l’Estany i els mestres de cases estanyencs Josep Pascual i Marià Terricabres, entre d’altres aspectes, s’indicava:
“(...) Secundo. Que la escavació de la roca o penya sia per la distància de dita llargària de cent canas, havent de tenir dita escavació dotse palms de ample formant en un y altre costat parets de tres palms de gruix, las quals parets deuen tenir de alsada de peu dret fins a vuyt palms per a poder carregar la volta que se deu fer de extrem a extrem de la sèquia, la qual volta y parets hauran de ser de pedra seca ben esquerdegada y la volta ha de ser a punt rodó, (...)” [Puigferrat-Morros, 2010]
Informació complementària
Una de les definicions que s’inclouen al diccionari de la paraula marge, justament correspon a:
“Graó de terra, sovint amb pedres, que serveix per a separar dues feixes de diferent nivell o per a evitar esllavissades.” [Carreras, 1982, pàg. 985]
La construcció amb pedra seca constitueix una tècnica tradicional que no tothom coneixia. Abans existien els margeters o margers, que eren especialistes a aixecar marges en pedra seca. No era un ofici reconegut com el de picapedrer i més aviat es podria considerar com un complement més dels treballs del pagès.
Per aixecar marges de pedra seca s’empraven les pedres de la zona i, especialment, les que sortien de despedregar els camps.
Les pedres més voluminoses eren transportades o arrossegades mitjançant eines auxiliars, com ara la tirassa (eina de fusta amb forma de Y que podia ser estirada per animals o persones). Abans de fer els murs, les pedres s’aplegaven i organitzaven en funció de les seves dimensions i formes.
A les parts baixes dels murs es disposaven les pedres de major format i volum, i aquest anava creixent progressivament encaixant pedres de diverses dimensions i formats, i falcant-les quan feia falta amb rebles o pedres petites. Totes les pedres servien i eren col·locades pràcticament sense carejar-les. Amb les pedres més petites es reomplia la part posterior del mur. La alineació a seguir era normalment l’adaptació de la del propi terreny, mentre que quan es volia fer el marge recte es feia servir una corda o fil de referència.
La funció dels marges era molt diversa, tot i que la contenció de la terra en els desnivells era la més freqüent. També trobem marges per separar finques o per protegir camins antics.
Bibliografia
- AADD. Aproximació a la toponímia del Moianès, Rafael Dalmau Editors, Barcelona 2009.
- CARRERAS, Joan; et. Al.. Diccionari de la llengua catalana. Ed. Enciclopèdia catalana, Barcelona, 1982.
- COSTA, Enric. Inventari de recursos turístics del Moianès, Inèdit, Moià, 2003.
- MARTÍNEZ, Manel. Arquitectura rural. Un patrimoni cultural oblidat (l’exemple de la Conca de Barberà). Cossetània edicions, Valls, 2010.
- PUIGFERRAT, Carles; MORROS, Jordi. “Una obra de sanejament del segle XVIII. La mina de desguàs de l’Estany (el Moianès)” a Ausa, XXIV, nº 166. (pàg. 753-780). Ed. Patronat d’estudis osonencs, Vic, 2010.