Canals de dessecació de l'estany

A l’Arxiu Parroquial de Santa Maria de l'Estany es conserven diversos documents en els quals s’esmenta l’existència d’uns recs per tractar de dessecar l’estany “rego sive vallo”, així com dels indrets del ‘cap de l’Estany’, o del lloc del prat anomenat ‘els Vasos aprés la Font’, entre els anys 1323 i 1324.

Un altre document de 1554, localitzat també a l'Arxiu Parroquial de Santa Maria de l'Estany, indica que en aquesta data ja existia el Pontarró, en el camí que enllaçava el monestir amb la ciutat de Vic, i una xarxa de recs a cel obert que solcaven el prat. També es fa palès que el sistema de recs aleshores no funcionava del tot bé, per manca de capacitat i desnivell i molt probablement per deficiències en els treballs de neteja i manteniment. Es fa difícil creure que aquests recs o grans rases havien estat oberts feia poc. Al contrari, som del parer que han de tenir un origen medieval.

El 26 de febrer de 1554 es reuniren a l'Estany Carles de Cardona, abat comendatari del monestir de Santa Maria de l'Estany, i senyor jurisdiccional del lloc, i Joan de la Borda, mestre d'obres de la vila de Torelló , i arribaren a un pacte o concòrdia en relació als treballs que el mestre estava a punt de començar en els valls del prat de l'Estany, des del Pontarró fins a la mare de l'aigua de l'esmentat prat. Segons es diu en el document, el que s'anava a fer havia estat acordat prèviament després d'una inspecció conjunta de les dues parts i algunes “notabbles perssones” que els van acompanyar, potser pèrits o mestres especialistes en aquest tipus d'obres i alguns prohoms del terme. Les obres havien de començar l'1 d'abril i es va establir que Joan de Borda havia d'enfondir en vuit pams respecte del nivell que tenien aleshores i d'eixamplar-los en sis pams, dos valls que ja existien al prat -en el sentit de la plana inundada- de l'Estany.

El primer d'aquests valls o rases era més gran (possiblement de més longitud i amplada) que l'altre i anava "del Ponterró qui és en lo camí qui va del monestir del Stany a la ciutat de Vich y va fins en la mare de la aygue de dit stany". El segon era un vall subsidiari del primer, al qual aportava cabal, i partia "de dita rasa o vall gran ont se mescle fins prop de hun sàlzer qui és en dit prat". Aquest segon rec es podria identificar amb l'actual rec de les Nogueres. Les persones notables havien assenyalat sobre el terreny, amb estaques de salze (típic arbre de bosc de ribera, que sovint es planta vora les sèquies), el recorregut dels dos valls i segurament també la nova amplada que cadascun havia de tenir. Així mateix, es manà que en el seu junyent -el lloc més perill de desbordament- s'eixamplessin deu pams, no pas sis. Per altra banda, l'expressió "mare de la aygue de dit stany" suggereix que, a banda d'aquests dos valls, n'hi podria haver un altre, el que seria la sèquia major o principal. El Diccionari català-valencià-balear recull l'accepció "Mare de les aigües" en el sentit de "sèquia major" o "rec o còrrec per on s'escorren cap a la riera o la mar les aigües sobreres del reguiu". També es creu que l'expressió "mare de la aygue de dit stany" podria molt ben ser una manera de referir-se, senzillament, al centre del prat inundat (el lloc on hipotèticament hi havia la mare de l'aigua o punt d'on, se suposava, brollava l'aigua de l'estany).

També es preveia que si Joan de Borda trobava roca tot enfondint les dues rases en el lloc prop del Pontarró , que era en el camí que anava a Vic, "com se sospita", que enfondís i eixamplés en aquell lloc "tant quant se puga enfondir y axemplar a coneguda de mossèn Bernat Verder". Mossèn Bernat era canonge sagristà de l'Estany. Vivia al monestir -l'abat Carles de Cardona devia passar força temporades fora- i també va ser un dels promotors de l'obra, a més de portar-ne, aparentment, el control.

Joan de Borda, a més, havia d'apartar la terra moguda dels esmentats valls tan lluny com fos possible i, allà on no es pogués apartar, Borda havia de fer-hi una mena de pallissada o mur vegetal ("hun escardís ab pals, perxes y rama"), de manera que la terra no pogués tornar dins els valls.

El preu es va fixar en 35 lliures. Una tercera part d'aquesta quantitat la cobraria just en començar la feina. En cobraria una altra tercera part quan arribés a la meitat i la restant, en finalitzar.

Les obres eren acomplertes el 14 de setembre del mateix any, segons consta en la cancel·lació de la concòrdia que porta aquesta data. Una petita nota al peu del document, escrita en una lletra molt menuda i cursiva, recull que el mateix 14 de setembre les esmentades parts (és a dir, suposem, l'abat Carles de Cardona i el mestre Joan de Borda) pactaren que el mestre estava obligat a partir d'aleshores a fer "escurar los tres vals principals, com són ja avinguts a sis dinés per cana" . En documents del mateix arxiu hem vist que el mestre Joan de Borda vivia encara a l'Estany anys després d'acabar-se les obres, potser com a encarregat d'escurar, netejar i mantenir en bon estat els valls i d'evitar així que s'embussessin. Podem veure que es parla de "tres vals principals", la qual cosa pot fer pensar que, efectivament, al prat de l'Estany hi havia, abans de la construcció de la mina, a més dels dos valls descrits al pacte o concòrdia del 1554, un tercer vall, encara que també podria tractar-se d'un esment al tram inicial del rec principal, abans de trobar-se amb el de les Nogueres.

L'11 de març de 1554, pocs dies després que Joan de Borda s'hagués ficat per primera vegada dins els valls per començar les obres d'engrandiment, Carles de Cardona, abat del monestir de l'Estany, Bernat Verder, canonge sagristà del monestir, i Jeroni Vilarasau, pagès de la vila de Moià, arribaren a un pacte o concòrdia pel qual s'establia la manera com es pagaria la feina que s'acabava d'emprendre per eixugar l'aigua de l'estany. En el document, aquestes tres persones apareixen com a promotors "que se trague la aigua del stany" que és al costat del monestir. I es diu que ho han propiciat "tant per la sanitat ne subseguirà al dit monestir y habitants en aquell com encara per lo útil ne vindrà al dit monestir per causa del conreu s·i farà". Es deixa clar que el que es va a fer a l'Estany és una "rompuda, rasa o cèquia" (...) "per ha exaugar dita aigua del stany". Les 35 lliures del cost dels treballs es reparteixen a parts iguals, i es diu que en les altres possibles despeses "que apparegués haver-hi menester més de dites [trenta y] sinch liures", el repartiment es faci de la mateixa manera. També s'acorda que, una vegada l'aigua de l'estany o part d'aquella s'hagi buidat, i es rompin, llaurin i sembrin les noves terres, sols mossèn Bernat Verder i Jeroni Vilarasau passin a contribuir a les despeses. L'abat Carles de Cardona només hauria de contribuir-hi amb la tercera part de la llavor; en canvi, en la collita i el batre les despeses s'havien de fer a parts iguals. Els fruits de les noves terres també es repartirien a terços. Es va establir que el pacte tindria una vigència de vuit anys.

Aquesta reforma de la xarxa de recs del prat de l'Estany no es pot deslligar de les nombroses obres de reparació del monestir de Santa Maria de l’Estany que va promoure l'abat Carles de Cardona tot just nomenat abat, després d'un llarg període d'abandonament i descura, com reflecteix perfectament la visita pastoral de 1542. Aleshores només vivien al monestir quatre canonges . Però les bones intencions de l'abat Carles de Cardona no van reeixir a solucionar definitivament el problema. Aquest no es va resoldre fins entrat el segle XVIII, quan s'emprengué una obra tècnicament molt més ambiciosa i complexa: la construcció d'una mina o gran claveguera coberta.

La mina construïda al segle XVIII resolgué el desguàs del tram inferior de la xarxa de recs o canals que actualment encara es conserva en gran mesura estenent-se pels prats antigament ocupats per l’estany natural.

En qualsevol cas, l’escassa pendent de la xarxa de canals, ha obligat històricament a realitzar un manteniment periòdic del fons dels canals, per evitar l’efecte d’entollament provocat per la progressiva acumulació de sediments.

Contracte d’arranjament de la xarxa de canals de dessecació de l’estany al segle XVI:

“CARLES DE CARDONA, ABAT DEL MONESTIR DE SANTA MARIA DE L'ESTANY, PACTA AMB EL MESTRE JOAN DE BORDA, HABITANT DE LA VILA DE TORELLÓ (OSONA), QUE AQUEST ENFONDEIXI I EIXAMPLI DOS VALLS O RASES DE DESGUÀS DEL PRAT DE L'ESTANY PEL PREU DE 35 LLIURES.

Arxiu Parroquial de Santa Maria de l'Estany, arxiu notarial, plec sense relligar 1550-54 (armari de la dreta, prestatge inferior), foli 3-3v.

En nom de nostre senyor Déu Jesucrist y de la gloriosa Verje Maria, mare sua, advocade nostre sie. Amén.
Sobre lo pacte y concòrdia fete entre lo molt nobble y especctabble senyor don Carlos de Cardona, abbat sive perpetuo comendatari del monestir de Nostre Dona del Stany, de part huna, y lo sènyer en Johan de Borda, abitant en la vila de Torelló del bisbat de Vich, de part altre; per causa y rahó de la fahena que dit Johan de Borde apresa a fer en los valls del prat del Stany segons és assenyalat partint del Ponterró qui va a Vich fins en la mare de la aygue de dit prat, com dit és, asenyelat, vist y mirat per quiscuna de les parts y de algunes notabbles perssones, tot sots costs y despeses de dit Johan Borda com devall més llarguament serà declarat, de les quals coses ab voluntat y consentiment de quiscuna de les parts són estats fets, pactats, jurats y concordats los capítols següents:
E primo lo demunt dit Johan de Borda en bona fe diu y promet al demunt dit molt nobble senyor que d'esí al primer dia de abril més prop vinent se metrà y comenssarà de treballar en dits valls per traure la aygua de dit estany en la forma y manera següent: so és, qu•ell demunt dit Johan Borda aje y sie tingut y obbligat enfondir los dos valls, si•s vol, rases grans, com partex la huna gran del Ponterró qui és en lo camí qui va del monestir del Stany a la ciutat de Vich y va fins en la mare de la aygue de dit stany, com ja estigué assenyalat per dites notabbles perssones ab estaques de sàlzer, y la altre com pertex de dita rasa o vall gran ont se mescle fins prop de hun sàlzer qui és en dit prat, com també està asenyalat ab estaques de sàlzer per dites notabbles perssones, so és, les aje de enfondir més del que vuy en dia són fondes, so és, de•llà hont vuy en dia baste l'aygue vuyt palms de fondo per tes les dites rasses; més avant sie tengut y obbligat en exemplar dites tes rases per tot sis palms de amplària. És ver que allà hont dites rases o valls se mesclen les aje y sie tingut y obbligat dit Johan de Borda de exemplar deu palms bastants.
És ver emperò que si dit Johan de Borda trobave roque enfondint dites rases, so és, en lo lloch prop del Ponterró qui és en lo camí qui va a Vich, com se sospita, que sie tingut y obbligat de enfondir y axemplar en dit lloch tant quant se puga enfondir y axemplar, a coneguda de mossèn Bernat Verder.
Més avant és pactat y concordat entre les demunt dites pars que dit Johan de Borda sie tingut y obbligat en apartar la terra moguda, so és, que mouran; la aje de apartar de dits valls o rases tant quant se'n pugue apartar-n i traure y allà hont no•s pogués apartar sie tingut y obbligat ell demunt dit de fer-hi hun escardís ab pals, perxes y rama, com és mester que dita terre no pugue tornar dintre dites rases o valls.
Ítem més avant és pactat y concordat entre les demunt dites pars que lo demunt dit Johan de Borda emprèn y se obbliga de fer dita fahena y de traure dite aygue ab tot compliment com dalt és dit a tots costs y despeses sues de totes y qualsevol coses y sien mester, que dit senyor abbat no se'n té aver ànsia nengune, per preu de trenta y sinch lliures moneda barchelonesa, dich XXXV ll. s., les quals dit senyor abbat promet donar-les-li en la forma y manera següent: so és, quant dit Johan Borda comenssarà, donar-li la terssa part de dites XXXV ll.s. L'altre quant dit Johan de Borda aurà fete la meytat de dita fahena. L'altre, a compliment de dites XXXV ll.s., promet donar-les-li quant dit Johan de Borda aurà feta y acabade dite fahene ab tot compliment y acabament com dalt està dit hi emprès, pactat y concordat entre dites pars y apar en los capítols presents. Y assò promet y jura quiscuna de les pars de tenir y servar sots obbligació de tots llurs béns etc mobbles he inmobbles, aguts y per aver, drets, accions ontsevulle que sien, llargo modo etc.
Lo quals y demunts posats capítols foren composts y fets entre dites pars vuy que comptam vint y sis del mes de febrer any mil sinch-sens sinquanta-quatre devant los testimonis presents.
Testimonis en les demunt dites coses són: mossèn Jaume Menssé, de la vila de Calaf del bisbat de Urgell, y Anthoni Vilarassau, pagès de la vila de Moyà del bisbat de Vich.
Lo matex dia y any devant y present los testimonis desús escrits, lo demunt dit molt nobble senyor abbat dóna y lliura en moneda comptant a mossèn Bernat Verder, canonje y sacristà del demunt dit monestir del Stany, set lliures, quinze sous y sis, dich VII ll., XV s., VI d., tot lo que toque a la part de dues pagues del dit molt nobble senyor, com dites pagues se ajen de partir ho ésser compartides entre dit molt nobble senyor y dit mossèn Bernat y Hierònim Vilarasau de la vila de Moyà, segons conste més llargament en alguns capítols entre dites pars composts y fets segons jo devall scrit notari tinch vist. Confessant lo demunt dit mossèn Bernat devant los demunt dits testimonis aquelles dites set lliures, quinze sous y sis aver agudes y rebudes, prometent aquelles donar per dit molt nobble senyor a dit Johan de Borda tota hora y quant ferà mester com de dalt està pactat y concordat sub obbligatione omnium bonorum suorum etc.
Die decima quarta, mensis septembris, anno a nativitate Domini millessimo Dº LIIII foren contes les demunt dites pars. La present concòrdia sie cancel•lada perquè quiscuna part està satisfete de totes y sengles coses y per so volen sie canssel•lade y no tinga valor nengune en què foren.
Testimonis: Johan Verder, prevere, y Pere Sufores, de parròquia de Sanct Fritós de Castellterçol.
Eodem die feren la present concòrdia les dites parts que lo demunt dit mestre Johan sie tengut y obligat de fer escurar los tres vals principals, com són ja avinguts, a sis dinés per cana, acceptadas las C canas té a fer, per los còdols, lo qual preu de dites canes a de ser pagat per les persones de la forma que de la prop present cansel•lasió és contengut.
Testes predicti.” [Puigferrat-Morros, 2010]

- AADD. Aproximació a la toponímia del Moianès, Rafael Dalmau Editors, Barcelona 2009.
- CODINA, Joan. Monestir de Santa Maria de l'Estany. Història documentada amb 50 gravats, amb un resumen en castellà, francès i anglès, 2n edició 1932 (edició facsímil del 1993).
- COSTA, Enric. Inventari de recursos turístics del Moianès, Inèdit, Moià, 2003.
- PLADEVALL, Antoni -VIGUÉ, Jordi. El monestir romànic de Santa Maria de l'Estany, Artestudi, Barcelona, 1978.
- POU, Aureli - VINYETA, Ramon. L'Estany. Guia turística, Editorial Montblanc-Martín, Barcelona. 1974.
- PUIGFERRAT, Carles; MORROS, Jordi. “Una obra de sanejament del segle XVIII. La mina de desguàs de l’Estany (el Moianès)” a Ausa, XXIV, nº 166. (pàg. 753-780). Ed. Patronat d’estudis osonencs, Vic, 2010.
- RODRÍGUEZ, J.L. “El molí del Grau de l'Estany”, a La Tosca, núm. 480-481 (pàg. 24-25), Moià, 1991.
- SOLÀ, Fortià. Història de Torelló, Barcelona, 1947-48.
- TRESSERRA, Josep. Ressenya histórica del monestir i claustre de l'Estany, Impremta Anglada, Vic, 1920