Plaça Major
Descripció de l'element
Es tracta d’una plaça amb un desnivell important en sentit nord-sud, delimitat en el seu costat de les llevant per les antigues dependències del monestir de Santa Maria de l’Estany, i en la resta de fronts per alineacions de cases de poble entre mitgeres.
Conflueixen en aquesta plaça les traces de diversos camins antics: el camí del poblet de Rodors i Moià (actuals carrer Major i Rodors), el camí d’Oló (actual carrer dels monjos), el camí de les eres del poble, i de Moià a través del prat de l’estany (actual carrer del Doctor Vilardell), o el camí cap al pontarró i Vic o Prats de Lluçanès (actual carrer de Jacint Verdaguer).
La major part de les cases responen a un tipus semblant; de planta baixa i un o dos pisos, construïdes amb murs de paredat, originalment amb revestiments exteriors de calç de planta (que actualment encara es conserven en alguna de les façanes d’edificis en desús).
Localització
8790
Plaça Major
X: 41,8690016
Y: 2,1120087
Descripció històrica
Es creu que la construcció d’una part de les cases de la plaça major s’inicià ja al segle XIII.
En aquell moment totes les cases de la vila de l’Estany apagaven un cens a l’abat, i eren situades entorn de la plaça de l’Abadia (actual plaça Major), sota el colomer de la confraria, a la sagrera de la capella de Santa Cecília (al carrer Major) i al camí de Rodors (o camí ral de Moià). Atenent als cognoms dels veïns, la major part d’habitants devien procedir de les masies dels voltants.
En aquell moment possiblement l’extrem nord-oest de la plaça no comptava amb cap de les construccions que originarien posteriorment el carrer dels monjos.
Aquesta petita vila es despoblà progressivament entre els segles XIV i XVI, coincidint amb la tendència general del país i amb la decadència progressiva del monestir. Així el poble passà de 11 famílies l’any 1380 fins a 7 famílies que l’habitaven l’any 1553. [Pladevall-Vigué, 1978, p.71]
No es coneix l’afectació sobre les cases del poble del terratrèmol de 1448, i de les rèpliques posteriors, que provocaren l’enfonsament el campanar i bona part de les voltes de l’església i de les construccions de les dependències del monestir de Santa Maria de l’Estany. Per tal de fer front a les despeses de reconstrucció del monestir l’abat emprengué a partir de 1451 la venda de diverses possessions del monestir; dels camps de la Sagrera entorn de la capella de Santa Cecília a Bernat Perer, dels patis de la Sagrera a Joan Lleonart, i a Genescà de tot el Serrat. La ressenya històrica de Josep Tresserra atribueix a aquest moment l’inici de la construcció del carrer dels Monjos.
En un sentit semblant Joan Coromines situa l’origen de la configuració d’un nucli de poble a l’entorn del monestir a partir de mitjan segle XV. [Coromines, 1995, pàg.147]
En 1580 es coneix l’existència d’unes 50 o 60 cases en el conjunt del terme de l’Estany. [Tresserra, 1920, p.5]
El 1893 es traslladà el cementiri del poble, ubicat des de 1526 al pati de davant de l’església del monestir de Santa Maria de l’Estany, confrontant amb la plaça major i amb el carrer de Jacint Verdaguer (el camí de Vic). En aquest moment es situà el cementiri en la seva ubicació actual, al costat del camí de Sant Feliu de Terrassola, darrera el mas Grau, en la proximitat del nucli del poble. [Tresserra, 1920, pàg. 21, 25]. Aquest trasllat es produí per tal de facilitar el traçat de la carretera provincial de Moià a Calaf per Súria, que passaria per l’interior del poble, alterant notablement la configuració de l’espai públic de la plaça major. [Segons el projecte de 1882, recollit a la documentació gràfica adjunta]
Entorn de 1920 el terme de l’Estany era format per unes 130 cases amb 525 habitants. Una part de les dependències del monestir eren ocupades per un convent de Germanes Dominiques, així com per una escola nacional. Al costat del carrer de Sant Isidre i del carrer de Jacint Verdaguer hi havia una fàbrica de teixits de llana. També hi havia una notable activitat industrial de la fusta, llenya i carbó, que afavoria la neteja de boscos “mal general que tots critiquem i ningú atura”. Tot i així la major part de les famílies es dedicaven fonamentalment a les feines agrícoles i a la cria de bestiar. [Tresserra, 1920, pàg.5-6]
Bibliografia
- AADD. Aproximació a la toponímia del Moianès, Rafael Dalmau Editors, Barcelona 2009.
- CODINA, Joan. Monestir de Santa Maria de l'Estany. Història documentada amb 50 gravats, amb un resumen en castellà, francès i anglès, 2n edició 1932 (edició facsímil del 1993).
- COROMINES, Joan. Onomasticon Cataloniae, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1995.
- COSTA, Enric. Inventari de recursos turístics del Moianès, Inèdit, Moià, 2003.
- GRAUGÉS, Felip. Obra poètica, Associació Cultural i Recreativa de l’Estany - Grup d’amics de Felip Graugés, L’Estany, 1989.
- PLADEVALL, Antoni -VIGUÉ, Jordi. El monestir romànic de Santa Maria de l'Estany, Artestudi, Barcelona, 1978.
- POU, Aureli - VINYETA, Ramon. L'Estany. Guia turística, Editorial Montblanc-Martín, Barcelona. 1974.
- Puigferrat, Carles. Estudi històrico-documental previ a la restauració d’algunes dependències del monestir de Santa Maria
- TRESSERRA, Josep. Ressenya histórica del monestir i claustre de l'Estany, Impremta Anglada, Vic, 1920